La taverna
del moviment modernista a la Barcelona de finals de segle XIX
EL LOCAL: El 1895 Josep Puig i
Cadafalch, llavors encara un jove arquitecte de qui ja s'albirava un talent singular,
va dirigir la construcció de la casa Martí del carrer de
Montsió partint d'una estructura arquitectònica inspirada en
formes medievals del gòtic europeu, i farcint-la d'elements ornamentals
de tradició catalana com ara la ceràmica o el ferro forjat, que
li proporciona una atmosfera exterior de castell de fades encaixonat entre
passatges i un aspecte confortablement casolà a l'interior. I és
justament aquest aiguabarreig allò que tan bé li escau als Quatre
Gats, el cabaret que s'hi va instal·lar i la gent que, de manera
incondicional, el va freqüentar: artistes i intel·lectuals
anomenats modernistes, que fugint dels gustos de la burgesia del moment, del
naturalisme i la retòrica romàntica, preconitzaren un canvi ideològic
i cultural destinat a afectar el conjunt de les arts i, inspirats pels aires
simbolistes i impressionistes que bufaven de l'Europa occidental,
l'adaptaren a la catalana i el convertiren en un dels moviments més
fèrtils i interessants de la història de l'art a Catalunya.
|
|
|
|
|
Le chat Noir (la
inspiració) |
Pere Romeu
(l’hostaler) |
Miquel Utrillo ( el
promotor) |
EL PROJECTE: Pere Romeu va néixer a
Torredembarra l'any 1862 i, a pesar que no se'l coneix com a un artista en el
seu significat més acadèmic, va començar com a pintor per
a dedicar-se després a diverses activitats relacionades amb el
món artístic emergent de l'època. En un viatge als Estats
Units, juntament amb Miquel Utrillo va muntar espectacles d'ombres xineses,
activitat que tornaria a desenvolupar com ja veurem a Montmartre (París)
i a Barcelona. Romeu va ser un personatge heterogeni, d'ossària
cantelluda i corpulència de bon jan a més d'imaginatiu i
original, de qui se n'ha explicat multitud d'anècdotes ara
difícilment comprovables però permanentment situat com a part
integrada, i també integradora, del nucli més distintiu del
modernisme català. Tindria uns trenta anys quan d'Amèrica va
passar a París on, al costat del creador del cabaret Le Chat Noir,
el gran Rodolphe Salis, va fer de tot: espectacles d'ombres, animador,
cambrer... i en aquest ambient, un dels llegendaris del període
eufòric de la Belle Époque, en Pere, engrescat,
madurà la idea d'extrapolar a Catalunya aquest tipus de
cafè-artístic. Així doncs, l'any 1897 el trobem a
Barcelona disposat a fundar una taverna per a artistes bohemis i a ser-ne
l'ànima i hostaler però, per a això, eren
necessàries dues condicions essencials: aliats a qui encomanar
l'entusiasme i esperit d'aquella empresa i, sobretot, la inevitable ajuda
financera. Per a la primera premissa, la seva amistat amb Utrillo va desbrossar
el camí per on trobaria dos magnífics implicats: en Ramon Casas i
en Santiago Rusiñol. I heus aquí els quatre puntals o els quatre
gats inicials que van aportar l'energia motriu d'aquell projecte.
|
|
|
|
Portal de
l’establiment en l’actualitat |
Dibuix de Picasso per a la
carta de menús |
EL PRINCIPI: Els baixos de la casa Martí, desocupats del
despatx d'advocats que regentava Narcís Verdaguer eren, per la seva
cèntrica situació i original estructura, un lloc
adequadíssim per ubicar-hi l'hostal, però en Romeu no tornava
precisament enriquit de Montmartre. En Casas, en canvi, era un home ric (ja
havia exposat amb èxit a les millor sales de Barcelona i també a
Chicago i París) i va voler col·laborar juntament amb
Rusiñol en la posada en marxa del que havia de ser cenacle dels
modernistes. Dos personatges més, com a mínim, participaren en el
seu finançament: Un tal Maties Ardeniz, antiquari o potser drapaire
vingut a més, i el banquer, senador i president de la Cambra de
Comerç Manuel Girona, per a qui treballava com a cuinera la mare de
Corina, esposa de Romeu. Amb totes aquestes aportacions va tenir lloc l'obertura
dels Quatre Gats el 12 de juny de 1897. Santiago Rusiñol
n'escriví l'anunci: A les persones de bon gust, als ciutadans de riu
a riu, als que ensems de l'aliment pel seu cos necessiten alimentar l'esperit,
en Pere Romeu els fa avinent que en el carrer de Montsió (...) estarà
obert un establiment tan propi de l'espargiment dels ulls com nodrit de bones
coses per complaure el paladar (...) i l'adjectivava com a hostal, escon,
museu, taverna, gòtica cerveseria, cau d'amistat... i tot això va
ser al llarg de sis anys. Fins un altre juny: El de 1903.
TERTÚLIES I EXPOSICIONS D'ART: L'exposició de quadres
permanent als Quatre Gats era presidida, a la paret frontal de l'entrada, per
dues grans teles d'en Casas: Una, el seu autoretrat juntament amb Romeu dalt
d'una bicicleta tàndem i l'altra, els mateixos personatges a bord d'un
Charron, l'automòbil del pintor, i al damunt del capot, en Ziem, el
gosset terrier de l'artista. Les parets eren cobertes literalment per quadres,
reproduccions, dibuixos, ceràmica i tota classe d'estris. D'exposicions
temporals ni van haver per tots els gustos: Regoyos, Nonell, Pichot,
Gosé... i també Picasso l'exposició del qual , per cert,
fou tot un fracàs econòmic i és que, tal com escriu
Francesc Fontbona, aquelles exposicions no tenien una excessiva
transcendència, ja que els Quatre Gats no deixava de ser un local
marginal; per aquest motiu veurem que ni Casas ni Rusiñol, tot i ser de
la casa, no feren mai allà una exposició particular, ja que ells,
plenament consagrats, tenien les portes obertes a les galeries comercials de la
ciutat.
|
Les
tertúlies eren animadíssimes i |
|
ren més
ressò va ser la que
pre- |
En aquests debats,
tanmateix, no s'hi barrejaven tota mena d'artistes. Al contrari; al marge dels
modernistes consagrats que remenaven les cireres, els neòfits escoltaven
de lluny, tímidament alguns i amb un cert menyspreu de joves agosarats
uns altres, les reunions en les quals, de fet, tots ambicionaven arribar-hi com
a contertulians considerats i artistes de renom. I a fe que molts d'ells ho
aconseguiren plenament.
CONCERTS, OMBRES
XINESES, TITELLES... Tot i que el servei era acurat i el taverner s'esforçava en
complaure els concurrents, es diu que la cuina dels Quatre Gats no era
precisament exquisida i, tal com reconeix Josep Pla, les racions
eren sempre una pura il·lusió de l'esperit però la cerveseria no es va constituir ni
perquè proporcionés grans beneficis ni per convertir-la en un
ateneu gastronòmic sinó, tal com ja hem comentat, com a epicentre
de l'anomenat modernisme barceloní. Tampoc va pretendre mai esdevenir un
club elitista d'intel·lectuals i artistes en el seu
concepte més rigorós, sinó més aviat com un
lloc d'interès popular i social on tothom, homes, dones i nens, artistes
i gent del carrer, hi tinguessin acollida. Sovint s'hi donaven recitals i
petits concerts; alguns de qualitat inqüestionable però d'altres
que eren simples improvisacions al piano del local o ni tan sols això, ja
que sovint alguns assidus, imitant la veu metàl·lica
d'Arístides Bruant, intentaven entonar peces cabareteres parisenques
mentre algú els acompanyava graponejant el teclat per a
desesperació del taverner.
Els Quatre Gats es va sumar a l'entusiasme nacional pel compositor alemany
Wagner i allí nasqué l'Associació Wagneriana, de gran
transcendència per a la divulgació del seu esperit i la seva
música a Catalunya. Per la cerveseria hi passaren les millors figures de
la música espanyola de l'època com ara Albéniz i Granados
i els fundadors de l'Orfeó Català Lluís Millet i Amadeu
Vives, entre molts altres.
|
|
El cartellisme
va néixer com
una innovació importada també d'Europa a finals del segle XIX. Casas dissenyà els seus primers cartells precisament als Quatre Gats per anunciar-ne les seves activitats. A les imatges, dues mos- tres per a les funcions de titelles i ombres xi- neses, amb
la sempiterna fesomia caricatu- ritzada de Romeu, com a cap de cartell. |
|
Les activitats
experimentals genuïnament Tetrafelines,
però, foren les ombres xineses i els titelles. Les ombres, com ja hem
dit, les dugueren a Barcelona en Pere Romeu i en Miquel Utrillo després
de les seves experiències als EUA i sobretot al París dels
cabarets artístics: Es tractava d'un joc de siluetes a base de figures
retallables que es projectaven en una pantalla blanca i que representaven
guions humorístics o poesies i cançons que eren
llegides per actors i cantades per reconegudes veus del moment.
L'experiència obtingué grans èxits a pesar de (o potser
per) la seva senzillesa poètica i original. Els titelles van agafar el
testimoni de les ombres i van durar més temps que les primeres, al
voltant d'uns quatre anys, potser perquè el públic infantil va
demostrar ser més fidel i agraït que
els parroquians saberuts que a vegades trobaven avorrides i excessivament
simples les jornades xineses. Dels putxinel·lis se n’encarregaren
els famosos titellaires figuerencs Ramon i Juli Pi els quals, amb el seu
teatret, feren les delícies de grans i petits amb el luxe de disposar, a
més a més, de les millors plomes literàries que diverses
vegades escriviren els guions dels espectacles. Les garrotades, les anades i
vingudes esperpèntiques dels ninots eren la forma d'aquell
guinyol i la lluita entre el poder i l'idealisme, l'enfrontament entre els
convencionalismes i el gaudi de la vida, n'eren el fons.
LA REVISTA: La segona setmana de febrer de
1899 i al preu de deu cèntims (de les antigues pessetes) va
aparèixer el primer número de la revista Quatre Gats com una
publicació artística-literària que va néixer, com
expressa el seu primer article editorial: a causa i desitj de publicar els
trevalls premiats en lo certamen que el dia 31 de Janer tingué lloch en
el meu Hostal i amb la promesa, si el ritme de vendes ho hagués
permès, de periodicitat setmanal.
|
|
El ritme de vendes,
però, va permetre només la sortida de quinze números (els
vuit primers damunt d'aquestes línies i els set segons sota el
paràgraf) de quatre pàgines cadascun en format foli, fins el 25
de maig de 1899. Els seus continguts foren ben dispersos i la seva
circulació molt restringida però a l'interior s'hi podien trobar,
a part dels editorials del propi Romeu, col·laboracions d'Utrillo,
Rusiñol, Pompeu Gener, Enric de Fuentes, Apel·les Mestres, Albert
Llanas...
|
|
Però a
més de tot això, i sobre tot, la revista impacta per les seves
portades a color de Casas (número 1 i 10), Mir, Pichot, Nonell, Rusiñol,
Gosé (número 6 i 9), Vázquez, Opisso, Sardà, Garcia
i Escarré, Riquer, Torent i Mulder. És interessant destacar-ne
també el seu caràcter experimental ja que la publicació va
significar un trampolí per a l'emblemàtica revista Pèl
& Ploma, la qual va publicar ja cent números assolint una
popularitat i distribució envejable i on Casas va iniciar la seva
famosíssima sèrie de retrats al carbó dels personatges
més coneguts de l'època.
ELS FELIGRESOS: Voler ser exhaustiu en la
confecció de la llista de personatges que passaren pels Quatre Gats,
és del tot una tasca impossible; sempre ens oblidaríem
d’algú i segur que d’algú important, per tant
més val citar-ne només uns quants, posem que siguin els que van
deixar un valor més testimonial.
|
|
Agrupats per oficis, podríem destacar els Arquitectes: Lluís Domènech i
Montaner, Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch. Pintors i escultors: Hermen Anglada-Camarassa,
Lluís Bonnín, Ricard Canals, Ramon Casas, Àngel
Fernández de Soto, Emili Fontbona, Francesc García i
Escarré, Pau Gargallo, Xavier Gosé, Manuel Martínez
(Manolo), Apel·les Mestres, Joaquim Mir, Isidre Nonell, Ricard Opisso,
Josep Lluís Pellicer, Pablo Picasso, Ramon Pichot, Darío de
Regoyos, Romà Ribera, Alexandre de Riquer, Josep Rocarol, Jaume
Sabartés, Francesc Sardà, Eveli Torent, Carles Vázquez,
Ignacio Zuloaga. Literats: Josep
Aladern, Germans Álvarez Quintero, Rubén Darío, Enric de
Fuentes, Pompeu Gener, Adrià Gual, Josep M. Jordà, Albert Llanas,
Joan Maragall, Eduard Marquina, Rafael Nogueras, Eugeni d'Ors, Joan Pons i
Massaveu, Francesc Pujols, Santiago Rusiñol, Guillem A.Tell, Juli
Vallmitjana, Emili Vilanova, Salvador Vilaregut. Músics: Isaac Albéniz, Joan Gay, Enric
Granados, Joaquim Malats, Lluís Millet, Jaume Pahissa, Felip Pedrell. Polítics i financers: Francesc Cambó, Manuel
Girona, Narcís Verdaguer i Callís. Altres: Eleanora Duse i Teresa Mariani
(actrius), Ramon i Juli Pi (titellaires), Miquel Utrillo (promotor
artístic i pintor), Sada Yacco (ballarina japonesa), Leopoldo
Frégoli (transformista)...
EL FINAL: La festa, com hem dit abans,
va durar sis anys: del 1897 al 1903, entre els quals el local va viure un dels
canvis de segle més fecunds com una aventura embriagadora i, com tots
els embriagaments, va acabar amb una llarga ressaca. Poc a poc els
contertulians s'anaren disgregant cap a altres punts de Barcelona i altres
ciutats com ara París. En Pere Romeu, acostumat a servir artistes i
muntar espectacles, es va anar trobant cada vegada més com a simple
hostaler d'un cafè de barri fins que un dia de juny decidí
clausurar definitivament la taverna.
|
|
|
Un dibuix publicat a la revista l'Esquella de la Torratxa
(al damunt d'aquestes línies) il·lustrava el desencís dels
barcelonins pel tancament del local amb un rodolí que deia: Ja qu'en
Pere'ns ha plantat / com qui diu sense avisarnos / ¿no hi haurà
un'ànima bona / que vulgui vení a ampararnos?
L'hostaler es va dedicar a altres activitats relacionades amb el naixement de
l'automobilisme, treballant en un garatge i participant també en algunes
curses fins que l'any 1908 va morir a causa d'una tuberculosi. - Ell que
estava acostumat a beure alegre vi de parra, la benzina... el va matar- digué
Santiago Rusiñol com a final d'un commovedor article escrit en elogi del
seu amic. Un negoci breu, una vida breu, una economia breu...però un cor
gran, com gran era tot ell, i gran també la seva aportació al
moviment cultural d'aquella fins llavors endormiscada Barcelona. ( Joan
Romeu, novembre 2003 )