UNA APROXIMACIÓ A LA FAMÍLIA ROMEU

De Romeus n’hi ha a tot arreu. Fent palès el seu sentit de pelegrí s’han escampat per tot el món i han deixat ben arrelat el seu nom en la base d’extenses famílies. N’hi ha a França, a Itàlia, també a Alemanya, n’hi ha a l’Argentina, Cuba, a Puerto Rico -en aquests darrers països hi han llegat un esperit artístic extraordinari- i, no cal dir, per tota la península ibèrica i , en particular, al litoral mediterrani.

A pesar del seu origen incert, se sap que la introducció del cognom a Catalunya és, com a mínim, tan antiga com la pròpia formació del Principat i que, estenent-se sud enllà, el portaren alguns dels primers repobladors del regne de València. Hi ha Romeus que ja són documentats en les Cròniques de Jaume I (1229) com a homes de la confiança del rei a qui se’ls concediren béns conquerits a la dominació sarraïna. Altres, ciutadans honrats, que foren consellers de Barcelona, guardes de la moneda, cònsols de mar i altres càrrecs i dignitats pròpies de l’oligarquia medieval de la ciutat.

Però, amb tot el respecte, no és d’aquests prohoms que tractarà la nostra història; prohoms, per cert, les nissagues del quals no proliferaren, s’esvaïren en el temps o se’n perdé el rastre. El nostre objectiu és fixar-nos en una de les branques més fecundes que ha generat l’arbre primigeni des de que el nom és nom. Una branca i una gran part del seu ramatge, encara avui ben viu, que va néixer d’un terrer argilós i secà, entre vinyes i oliveres, rieres d’aigües minses, jornals de mules i cases a solana.

La família

Provinents del sud d’Occitània, segurament de les riberes de l’Arieja, els primers Romeu d’aquesta família s’instal·laren a l’Alt Penedès a meitats del 1500 per exercir la seva professió: la de pagès. Que fossin hugonots calvinistes exiliats del seu territori a causa de les guerres franceses de religió del segle XVI, tal com sospita el professor i erudit Josep Romeu Figueras, no s’ha fet patent en proves documentals -ell mateix ho admet- però allò que sí tenim és un primer registre de l’arxiu parroquial de Sant Pere de Riudebitlles on s’hi anota un Jaume Romeu, casat el 1607, pare de quatre fills inscrits al llibre de baptismes del poble. Aquest antecessor familias, el primer del qui en tenim notícia, creiem que ja és nascut a Catalunya però és molt possible que els seus pares haguessin estat alguns d’aquells que van prendre part del corrent migratori de què ens parla el professor.

Vet aquí, doncs, que en Jaume Romeu es va casar amb l’Anna Rafecas, una riudebitllenca amb qui va tenir, com hem dit, quatre fills: tres noies i, pel que sembla, un únic mascle, en Jaume, el qual es va casar dues vegades i fou qui continuà la línia genealògica que ens ocupa. Aquest Jaume (segon) va tenir set fills, entre ells, un Jaume (tercer) que en va tenir deu i, encabat, un Jaume (quart), que ja en va tenir quinze, desenvolupant així una progressió reproductiva que cal entendre, entre altres factors, per l’elevat percentatge d’albats i mortalitat prenatal que delmà el país fins ben entrat el segle XIX.

Però és que aquesta fertilitat no només l’hem descobert en la línia dels primogènits sinó també en altres germans i germanes que, a més a més, van anar mantenint un ritme procreatiu semblant per un parell de generacions enllà. Aquesta és, bàsicament, la causa de la gran expansió familiar de la qual parlàvem al principi i també l’efecte “pelegrí” d’aquells i aquelles descendents que van haver de cercar altres contrades i mitjans de vida fora dels que podia oferir l’heretatge patern.

Els hereus

Tant si hom passeja per l’Alt o Baix Penedès com si recorre també l’Anoia, els dos Vallesos, l’Osona, Lleida, el Tarragonès i altres paisatges catalans -i en podríem afegir de valencians-, de ca’ls Romeu se’n trobarà espargits ençà i enllà. Es toparà amb cases, masies, molins, barris i fins i tot poblets que porten aquest nom. I cadascun d’ells té una història inherent als qui en foren els seus habitants: hereus, pubilles, fadristerns, nuclis familiars no tots amb mas propi, és clar, ja que la major part dels que es lligaven al camp, el feinejaven en règim de parceria i, de les cases, només n’eren masovers.

En Jaume Romeu i Ferrer (el cinquè de la nissaga) va néixer el 1710. Son pare, que no era ben bé de Sant Pere, sinó dels voltants, va ser jurat de la vila i, pel que sembla, un pagès amb una certa prosperitat que va morir a les cases de Cerdà de Palou, finca històrica de l’antiga quadra de Palou, al Pla del Penedès, on va ser resident i un dels encarregats de la seva explotació agrícola. El perquè d’aquest fet, ens remet a un del episodis històrics de la masia. Com els va passar a molts pagesos hisendats catalans després de la Guerra de Successió, els amos de la casa, veient-se asfixiats pels impostos cadastrals a què els va sotmetre la monarquia borbònica, van haver de demanar ajuda a altres propietaris rurals, adinerats, per intentar evitar-ne la ruïna econòmica. Un d’aquests -interessats- salvadors, fou un home que va ser clau en l’esdevenidor de la família Romeu: en Bartomeu Martí, fill i nét de rics mercaders, amb casa i propietats a Sant Pere, i que comanava el conreu i rendiment de les seves terres a en Jaume Romeu i els seu fills. És més que factible, doncs, que els nous interessos adquirits per aquest hisendat a can Cerdà, restessin sota control del seu pagès de confiança, en Romeu, que va acabar treballant braç a braç amb els Palou fins al final de la seva vida.

El seu fill primogènit, en Jaume cinquè -que és amb qui de bon principi ens volíem fixar-, també fou regidor de Sant Pere. Va contraure matrimoni en dues ocasions, la primera, amb la Càndia Olivella que li donà quatre fills i, la segona, amb la Francesca Almirall, filla de Sant Jaume Sesoliveres i pertanyent a una família penedesenca antiquíssima, que n´hi donà onze més. Aquest Jaume, juntament amb alguns els seus germans, continuava encarregant-se de les propietats d’en Bartomeu Martí que, per cert, no va tenir descendència i qui, gràcies a aquesta eventualitat, el 1753, creient-se a punt de morir, va disposar unes darreres voluntats que anul·laven qualsevol altre testament que hagués signat abans, i que expressaven la decisió de llegar tots els seus béns i possessions al dit Jaume Romeu. Desconeixem els motius més personals que van intervenir en la redacció d’aquest testament o, més ben dit, d’aquest venturós cop del destí, que va originar el canvi de condició social del nostre avantpassat, convertint-lo de masover en propietari, ell, i els seus hereus que conservaren el llegat: en Josep, després en Miquel, i seguits de l’Anton, en Jaume, en Lluís Romeu -nom com es coneix avui la casa-, i després en Carles, l’Anton i els actuals propietaris.

De la resta de parents que van romandre a Sant Pere de Riudebitlles, com passa arreu de les llars que han estat prolífiques, se’n podrien escriure memòries i fets de tota mena que omplirien prestatgeries i biblioteques; no acabaríem, i tampoc les sabem totes. Les hauríem de trobar, això sí, barrejades entre la història d’altres famílies del poble: els Carol, Riba, Sabater, Olivella, Esteve i tants d’altres...

Els fadristerns

Així com la línia hereditària que hem examinat fins ara ha estat encapçalada fonamentalment per Jaumes, la que ara voldríem seguir, la dels fadristerns, es composa dels anomenats Jeronis. El primer que trobarem serà un Jeroni Romeu i Ferrer, que va ser un dels germans d’aquest darrer Jaume de qui hem parlat. En Jeroni Romeu va néixer el 1715, és a dir, cinc anys després de l’hereu, sense drets al patrimoni domèstic i, en conseqüència, destinat a percebre la compensació establerta que hauria de permetre -al menys en teoria- alleugerir les perspectives del seu futur. Les dones de la casa rebien el dot que es pactava en capítols matrimonials si es casaven i, si no, restaven a la llar paterna, fent-hi vida i mort, feinejant al costat del primogènit. Alguns dels germans conreaven també part de les propietats de la casa pairal i els que s’emancipaven, provaven sort en altres terrers. La història dels nostres Jeronis, però, no està lligada a la pagesia. La seva empremta la tenim estampada en una marca d’aigua (la filigrana d’una corona damunt d’un cercle nansat, amb un nom: Romeu) que distingí el paper de fil manufacturat a meitats del segle XVIII en els molins de les conques fluvials de l’Anoia.

El nostre primer Jeroni va ser mestre paperer. Hauria après de ben jove l’ofici en els molins hidràulics del torrent de Bitlles a Sant Pere però no s’hi va voler quedar. El matrimoni contret amb una capelladina, la Magdalena Puiggener, li donà la possibilitat però també l’audàcia d’atansar-se a les fàbriques proveïdores de paper “Real Segell” situades a la ribera de l’Anoia, i conèixer les famílies industrials balaires de la zona: els Coca, els Guarro, els Romaní... L’hi va anar prou bé. El bon mestratge adquirit a Sant Pere i un esperit despert i lluitador el va fer progressar fins a fer-se amb molí propi a la Pobla de Claramunt, conegut encara avui com el molí d’en Jeroni. El seu paper verjurat va guanyar-se una reputació a tot l’Estat espanyol. Hem descobert, per exemple, la marca Romeu al paper utilitzat per Francisco de Goya en alguns dels seus gravats més coneguts. Va ser batlle de la Pobla de Claramunt i un home molt respectat fins a la seva mort el 1785.

En Jeroni i la Magdalena van tenir deu fills: als dos primers els van posar de nom Jaume; l’un va morir als dos anys i l’altre, destinat a ser l’hereu del molí, només va poder arribar als 28, morint abans que son pare i deixant vídua la Francesca Ferrer amb quatre fills, el primogènit dels quals, fou instituït hereu als 25 anys en el testament del seu avi Jeroni. Aquest primogènit, Jaume Romeu i Ferrer, nét beneficiari del molí, es va casar amb la Maria Rosa Farreres (fillastra de sa sogra, la vídua Ferrer), però el matrimoni no va tenir descendència per la qual cosa, a la mort d’en Jaume el 1809, l’herència va passar al següent Romeu de la nissaga per ordre de primogenitura. Aquest nou hereu, que fou Josep Romeu i Coca, cosí germà del difunt, va esdevenir doncs l’imprevist continuador del negoci de paper blanc. Com anem veient, i veuríem encara més si continuéssim rastrejant les línies familiars, els cognoms que s’entrellacen amb els Romeu anoiencs pertanyen al productiu però rigorós univers de les rodes d’aigua, les calandres i brunyidors; personatges de duresa provada, avesats als podridors de draps i les maces trituradores dels molins catalans del segle XVIII.

Als Romeu i Coca els succeïren els Romeu i Font i, a aquests, els Romeu i Tort, Guixà i Robert que desviaren les seves branques genealògiques per l’Anoia, Barcelona i l’Osona (els Romeu Margarit, Romeu Bonastre, Romeu Muntal, Romeu Calmet, etc.) El molí d’en Jeroni va deixar de ser propietat de la família el 1898, pero una bona part dels seus descendents heretaren l’esperit emprenedor del seu rebesavi de Sant Pere. Els Romeu Bonastre, per exemple, van ser els propietaris d’una important fàbrica d’estampats a Barcelona, fàbrica protagonista, per cert, de la cèlebre vaga d’estampadors del 1892. També a finals del segle XIX, els Romeu Calmet, nascuts a les colònies tèxtils a tocar del Ter, es propagaren, uns, fins a la regió central de França on s’hi instal·laren com a industrials teixidors i, altres, retornant a l’Anoia dels seus pares per dedicar-se també als telers de llançadora: una fàbrica de folres de seda que es va fundar el 1915 per iniciativa d’un dels germans, en Josep, i que va constituir-se, el 1929, en una raó social que ben bé podria donar títol a aquesta petita crònica: “Fills i Germans de J. Romeu”.

Els d’ultramar

El primer Romeu que descobrim en terres americanes és un tinent coronel de dragons valencià, José Antonio Romeu, que va ser nomenat Governador de Califòrnia el 1791, tot i que per poc temps ja que va accedir al càrrec quan era ja molt malalt.

L’expansió del cognom que travessà l’Atlàntic va arribar, però, una mica més tard. La Real Cédula de Gracia promulgada pel govern absolutista de Ferran VII el 1815 amb què s’incentivava l’emigració a Cuba i Puerto Rico a base de concessions comercials, fiscals i l’adquisició de terres per tal d’evitar l’augment del separatisme revolucionari d’ambdues illes, podria ser una de les causes d’aquesta expansió. En aquesta època, per exemple, es deixa veure en Bonaventura Romeu, un capità mercant de Vilanova, que va instal·lar-se a Puerto Rico amb la seva dona, la Cecília Pasqual, i dels quals en sorgí una de les famílies Romeu més dilatades del continent, amb una infinitat de branques escampades per tota l’illa a més de Cuba i els Estats Units.

Una part dels Romeu cubans són parents d’aquesta gran saga porto-riquenya però n’hi ha d’altres que desembarcaren a l’illa directament des de Catalunya i altres indrets de la península. És el cas d’una estirp cubana que mereix un capítol apart per la seva rellevància artística en la música caribenya i internacional. La branca parteix d’un comerciant català, en Joan Romeu Barsa, que es va casar amb una cubana, la Teresa Rodríguez, i amb qui tingué un fill, l’Antonio, nascut a Matanzas l’any 1850. L’Antonio va tenir cinc fills essent, dos d’ells, músics compositors: l’Antonio Maria i l’Armando. El primer, conegut com el mago de las teclas, és considerat una llegenda en el món de les orquestres de ball cubanes; autodidacta i creador d’un estil personal que va esdevenir pedra angular en la interpretació del futur danzón. El segon, l’Armando, va estar casat amb l’Angélica González durant 84 anys -establint un record guinness de longevitat matrimonial- i amb qui va tenir nou fills (vuit dels quals, músics). D’aquesta sembra vingué un esplet de compositors, instrumentistes i directors d’orquestra com són l’Armando, màxim difusor del jazz a Cuba, les dues Zenaidas -mare i filla-, pianista i directora de la Camerata Romeu respectivament, en Mario, músic pianista, la Zulema, compositora i acordionista, la Jeannette, concertista de jazz... valguin els citats com a un reduït exemple de la gran quantitat de mestres compositors i magnífics intèrprets, molts d’ells internacionals, agrupats sense parió en una sola família.

La branca de Sant Pere de Riudebitlles no va ser una excepció al fenomen migratori de principis del segle XX cap a l’Amèrica de les oportunitats. En Josep i l’Anton Romeu Valls, descendents -que no hereus- d’aquell Jaume Romeu beneficiari del testament de Bartomeu Martí, hi van emigrar a bord d’un vaixell com a polissons el 1907. Un cop a l’Argentina, l’Anton va tenir dos fills i en Josep, que es va casar el 1922 a Pehuajó (Buenos Aires) amb Luisa Sofía Rutishauser, onze. La seva família actual recorda l’avi Josep amb la tendresa i el respecte que mereixen aquelles persones que, havent de marxar sense res més que l’esperança d’una vida millor, s’expatriaren cap a un nou món per a no tornar. Morí a l’Argentina el 1989.

Dalt d’un carro amb dos pianos

No voldríem acabar aquest concís cop d’ull als Romeu ultramarins sense fer esment a una de les històries més emotives que ens han fet a mans, escrita en forma d’un diari de viatges -del 1852 al 1862- per en Jaume Romeu Brunet, fill d’una família de Barcelona i del Prat del Llobregat prop del 1700.

En Jaume i el seu germà Josep, luthiers artesans, decidiren l’octubre de 1852 aventurar-se per terres americanes partint en vapor des de Barcelona fins a Montevideo. Després d’uns anys d’estada a l’Uruguai afinant pianos i reparant guitarres, fatigats per les contínues agitacions socials i violents canvis polítics, acordaren marxar cap al Perú però, en arribar a Lima després d’un llarg viatge, una epidèmia de febres tercianes a la ciutat els obligà a desfer camí fins a Valparaíso i d’allí, amb diligència, a Santiago de Xile. A Santiago treballaren un temps, quan es proposaren traslladar-se a l’Argentina a la recerca de millors oportunitats. En un carro tirat per bous i amb dos pianos al damunt travessaren els Andes en 13 dies, anotant cada jornada les experiències i sensacions del trajecte, meravellant-se dels espectacles naturals, com quan arribaren dalt la Ladera Negra a més de 4.000 metres d’altitud o al passar el Puente del Inca, albirant ramats salvatges de vicunyes i guanacs fins arribar a Mendoza. Ja en territori argentí s’establiren una bona temporada fins que en Jaume va sentir l’enyorança de Barcelona -havien passat vuit anys- i un insuperable desig d’abraçar la poca família que els quedava: sa mare i una neboda orfe, la Teresa. Així que, deixant el seu germà a Mendoza, el desembre de 1860 salpà dalt d’un bergantí cap a Espanya on va trobar-les amb l’ànim serè i bona salut. Escriu que redescobrí una Barcelona molt bonica -eren els inicis de la construcció de l’eixample i hauria gaudit de les instal·lacions dels Camps Elisis i els nous jardins de la ciutat- però també freda i especulativa; molt diferent del caràcter més noble i altruista dels pobles andins. Romangué amb elles tres mesos fins que els va arribar la notícia d’un terrible terratrèmol que havia arrasat la ciutat de Mendoza matant més de dues terceres parts dels seus habitants. En no rebre cap carta ni informació del seu germà, en Jaume tornà a l’Argentina amb poques esperances de tornar-lo a veure en vida i, efectivament, a l’arribar a Mendoza, es trobà davant la desolació de la casa totalment anorreada i de la qual va haver de treure les restes d’en Josep que encara eren entre les runes. Al cementiri de la ciutat en feu fer un mausoleu en forma de piràmide on va enterrar-lo, i va tornar a Barcelona. Dos anys després es va casar amb la seva neboda, prèvia dispensa papal per consanguinitat, i, junts van emprendre un darrer viatge fins a la Còrdova argentina d’on ja no s’hi mogueren i on van criar sis fills (Romeu Romeu), els descendents dels quals conserven encara com un tresor el manuscrit dels seus coratjosos avantpassats, els dos germans luthiers.

Amb l’agraïment de totes aquelles persones que, a través de la pàgina dels Romeu, han aportat dades, informacions i memòries de la família i, molt especialment, a la Marta Bartrolí, Zenaida Castro, Francisco de Francesca, Maria Àngels Ollé, Alberto Romeu, Amanda Teresa Romeu i Devlin Romeu.

Pàgina inicial Romeu / Home page